Ignasi Moreta

Raimon Panikkar va establir que una part de les seves cendres es llancessin al Ganges (Índia), i una altra part quedés a Tavertet. El 4 de desembre va tenir lloc, a l’església de Tavertet, una celebració interreligiosa conduïda per Xavier Melloni que girava al voltant dels quatre elements: aire, aigua, terra i foc.

La benedicció es democratitza. Ja no és l’acció ritual que va d’un subjecte a un objecte. D’un sacerdot a una comunitat. De dalt a baix. Vertical. La benedicció no és el que el subjecte dóna i l’objecte rep. Perquè ja no hi ha subjecte ni objecte. Perquè la fe no té objecte, ens havia ensenyat Raimon Panikkar (1918-2010). I perquè la realitat és cosmoteàndrica: cosmos, theos, andros, és a dir, naturalesa, divinitat, humanitat. Per això, el final de la celebració de lliurament a la terra de les cendres de Raimon Panikkar al cementiri vell de Tavertet, el dissabte 4 de desembre del 2010, no podia consistir en una benedicció del ministre de la celebració a la comunitat reunida. El ministre (Xavier Melloni) va preferir convidar la comunitat a beneir-se i beneir a través d’un quàdruple moviment que, desdoblant la referència a la humanitat, recollia la trinitat cosmoteàndrica panikkariana: l’Altre (Déu), el jo i els altres (la humanitat), i les altres coses (la naturalesa). El moviment de la benedicció consistia a aixecar els braços cap a l’Altre, replegar-los sobre el propi pit, obrir-los a l’alteritat de la comunitat i baixar-los cap a la terra. No era una acció aïllada, sinó ritual i, per això, reiterada al compàs de la música. Era «aquell tornar a començar» (Maragall) on el que retorna no és l’idèntic o el mateix (Nietzsche), sinó allò que, en cada moviment cíclic, es va purificant i ascendint. Els primers moviments s’han de fer atents a l’acció del president de l’assemblea: ara toca aixecar els braços, ara toca replegar-los sobre el pit, ara toca obrir-los als germans, ara toca projectar-los vers la terra, ara de nou aixecar-los, replegar-los, compartir-los, projectar-los… Però, a mesura que la música avança i que «aquell tornar a començar» es reitera amb creixent expressivitat, el gest ja no és mimètic sinó plenament interioritzat i significatiu. Perquè no és una coreografia, sinó una litúrgia. Podem tancar els ulls i perdre de vista el ministre: la música i la remor de més de tres-cents braços que es mouen a l’uníson ens indiquen quin ha de ser el nostre gest. I anem beneint. Beneint el Déu que és font de Vida. Beneint la pròpia persona, santuari de l’Esperit. Beneint els germans, presència visible del Déu invisible. Beneint la terra, sacralitzada per l’acció creadora i salvadora de Déu. I quan hem beneït la terra, tornem a beneir Déu. Perquè el moviment ha de ser descendent i ascendent alhora. Kenosis i theosis. Anorreament de Déu i divinització de l’home. Déu s’ha fet home perquè l’home pugui fer-se Déu, com deien els pares de l’Església i com li agradava de recordar a Raimon Panikkar.

La benedicció es democratitza. Però democratitzar-se no vol dir banalitzar-se, perquè la democratització és l’expressió madura d’una comunitat que s’ha fet adulta. Perquè Panikkar no va voler ser el líder de cap secta, sinó una veu de sentit en un món d’adults. També religiosament adults. Un món que ha renunciat al paternalisme institucional. Que ha deixat enrere la dualitat «clase tropa» versus «estado mayor de Cristo» (Escrivà de Balaguer). No hi ha «tropa» i «estat major». Per això, els familiars, deixebles, seguidors i amics de Raimon Panikkar aplegats el 4 de desembre a Tavertet no havien de rebre la benedicció d’un sacerdot, sinó beneir plegats el Pare que se’ns dóna, el jo que ha de donar, els altres a qui ens hem de donar i les coses que són donació. Déu, l’home, el cosmos… tot és do, tot ha de ser beneït per tots.

La benedicció va ser el moment culminant d’una celebració que va tenir lloc en l’interior de l’església parroquial de Tavertet. L’Església va voler servir. Religions per servir-les, o perquè ens serveixin?, s’interrogava Marie Balmary quan va venir a Barcelona, convidada per Fragmenta, l’any 2008. Quan l’Església –deia Balmary– va acollir les honres fúnebres de Darwin, va mostrar el seu rostre de servidora. També Panikkar, malgrat el seu sacerdoci catòlic, tenia motius per sentir-se incòmode dins la institució. Expulsat de l’Opus Dei, refugiat canònicament en el llunyà bisbat de Benarès (Índia), sancionat pel bisbe de la diòcesi on residia, sospitós de sincretisme doctrinal i desafiador de la lletra del Codi de Dret Canònic, Panikkar tenia tots els números per morir en la condició d’outsider religiós. Tanmateix, els últims anys de la seva vida l’Església li aixecà la suspensió canònica que pesava sobre ell. Per això, la missa de corpore insepulto es va poder celebrar a l’església de Tavertet, i el funeral al monestir de Montserrat, i la celebració del retorn a la terra de les cendres novament a l’església de Tavertet.

Malgrat el marc eclesial que acollia l’acte, la celebració del lliurament a la terra de les cendres de Raimon Panikkar no podia ser vehiculada exclusivament pel llenguatge del catolicisme. Recordem la cèlebre professió de fe interreligiosa de Panikkar: «Me’n vaig anar cristià, em vaig descobrir hindú i torno buddhista, sense haver deixat mai de ser cristià.» Cristià, hindú i buddhista, un triple arrelament religiós al qual Panikkar afegia sempre el món secular. ¿Importa gaire que el bisbat de Vic demanés que els textos proclamats fossin propis del marc eclesial on es pronunciarien? Això excloïa el Dhammapada i les Upanishads, però no els versos «laics» de Joan Maragall i de Màrius Torres; ni les foguerades de l’heretge Eckhart; ni les paraules panikkarianes sobre atman i bhraman i la gota que es dissol en l’oceà; ni les músiques i cants de totes les cultures; ni els bols tibetans d’Anna Gangonells acompanyant els cants tibetans de Glòria Terricabras mentre sonava el llaüt de Guillermo Biendicho; ni el sitar de l’hindú Bhakti Das; ni la presència de la budddhista Montse Castellà; ni les accions simbòliques al voltant de l’aire, l’aigua, el foc i la terra; ni la creativitat de Raimon Ribera; ni la llibertat de discurs de Xavier Melloni; ni el crit comunitari d’«om» i «shanti» al voltant de l’estela funerària.

Malgrat el fred –el fred de desembre del Prepirineu català i el fred d’aquest hivern eclesial que mai s’acaba–, la celebració es va prolongar a l’exterior de l’església. Al voltant de les cendres, assenyalades per l’estela funerària de l’escultor Josep Santín, després que Bhakti Das i Xavier Melloni convidessin l’assemblea reunida a expandir la consciència al crit d’«om» i a convocar la pau amb la invocació de «shanti», l’assemblea reunida va fer silenci: un silenci corprenedor trencat per les campanes de l’església, que van sonar providencialment en el moment més oportú. Després de les campanes, novament el silenci. I del silenci a la paraula. Perquè la paraula que no neix del silenci és una mentida, clamava Panikkar. Germana i deixebla, Mercè Pàniker va fer sorgir la paraula del silenci. Una paraula tènue, molt tènue. Espontània, fora del guió. Un fil de veu gairebé imperceptible amb el qual Mercè Pàniker es va adreçar al germà difunt per evocar-ne la saviesa i la humanitat. És difícil saber què va dir exactament. Però no importa gaire. Perquè hi ha paraules que no cal sentir-les literalment per comprendre-les fins a les entranyes. I les paraules de Mercè Pàniker les vam comprendre tots, encara que amb prou feines les sentíssim. Per això, quan Xavier Melloni va convidar mossèn Joan Raurell, administrador parroquial de Tavertet, a tancar l’acte, aquest ho va poder fer recollint i compartint les paraules de la germana i deixebla.

Part de les cendres de Raimon Panikkar han estat escampades, aquest mes de gener, a les aigües del Ganges. Una altra part reposa ja al cementiri vell de Tavertet entre un xiprer antic (símbol de la tradició) i un xiprer jove (símbol de la novetat) que vam plantar durant la celebració i que hi arrelarà quan sigui l’hora. Com arrelen les paraules de Panikkar en el cor i la intel·ligència dels seus lectors, dels seus amics, dels seus seguidors. La gota s’ha perdut en la immensitat de l’oceà. L’aigua de la gota s’ha retrobat amb el Tot.

“Recorda’t home que ets pols i a la pols tornaràs”. Sentència pronunciada sobre tots els humans, sense cap excepció, en el primer llibre de la Bíblia. Més tard, la Saviesa de Déu, que, com hem sentit en la primera lectura, té les seves delícies d’estar entre els homes, afirmarà: “les ànimes del justos estan en les mans de Déu. Als ulls dels insensats sembla que morissin però ells han trobat la pau. Tenien l’esperança segura de la immortalitat”. Aquesta és la doble dimensió de la natura humana. Una part resulta evident, tots retornem a la pols. L’altra resta obscura, misteriosa. El valor transcendent de la persona humana i el seu destí pertanyen a l’àmbit de la fe.

També la mort de l’amic Raimon Panikkar, home ple de saviesa, conegut, estimat, admirat i respectat per moltes persones, ens col·loca a nosaltres davant d’aquest dos extrems: d’una banda la tristesa de la mort; l’hem perdut, no el podem veure ni sentir; de l’altra banda, a través de la mort, ell ha arribat a la plenitud de vida que sempre havia desitjat.

La vida i el pensament del Raimon Panikkar no són fàcils de resumir per la seva riquesa i perquè depassen els paràmetres convencionals. Ell es sentia guiat per aquell Esperit que ho vivifica tot, per aquell principi de la Saviesa bíblica que diu: “Déu estima tot el que existeix i no odia res del que ha creat”. Raimon Panikkar ha viscut l’ impacte del manament evangèlic de l’amor, que hem escoltat en el fragment de St. Marc llegit avui, i que resumeix tota la Llei i els Profetes: “estimar Déu i estimar els altres com a tu mateix”. Vida i pensament de Raimon Panikkar formaven un tot que anava creixent amb el pas del temps. Ell experimentava existencialment el predomini de l’Esperit en totes les coses i per aquesta raó sostenia que no és sols la intel·ligència racional la que genera la fe i la que sosté l’esperança en el més enllà, sinó que és l’obra de l’Esperit, que és amor, la que atorga, ja en vida, el poder experimentar interiorment, si l’acollim, aquell toc íntim, aquella energia superior que transforma l’existència humana, que li dóna sentit i la condueix a la plenitud.

Raimon Panikkar ha transmès el seu pensament com una realitat viscuda. Era un intel·lectual que es movia, al mateix temps, en un àmbit en certa manera místic. L’Esperit, que és energia i amor, està al fons de la seva reflexió i de la seva creativitat personal. Convençut de la veritat i de la força d’aquest Esperit, repensa la noció teològica i cristològica tradicionals i constata que en tota persona humana hi ha un desig de plenitud de vida, de felicitat i d’infinit, de veritat i de bellesa que va més enllà de les contingències religioses i culturals. Aquesta seguretat l’ha portat a considerar les relacions interculturals i interreligioses com una esperança de pau per tota la humanitat, una reconciliació planetària. Aquest projecte tan esperançat constitueix una de les dimensions més característiques de la seva obra i representa una de les seves aportacions internacionals més valuoses: el diàleg. Aquell diàleg que no té per finalitat el consens sinó el progrés recíproc, un avançar junts.

Raimon Panikkar, coneixedor privilegiat de la cultura i del pensament de l’Índia i també d’Europa, ha pogut indicar com la presència del Crist es troba evidentment en el cristianisme, però també en el budisme. Crist es revela en situacions diferents de cultura, d’història i de civilització. La seva “cristofania” –que indica presència i manifestació- permet d’establir un diàleg religiós entre l’Orient i l’Occident.

En aquest punt escau d’escoltar les seves mateixes paraules: “Avui el diàleg no és un luxe o una qüestió secundària. L’omnipresència de la ciència i de la tecnologia modernes, dels mercats mundials, de les organitzacions internacionals i de les corporacions transnacionals, com també les innumerables migracions de treballadors, la fuga de milions de refugiats… converteixen l’encontre de cultures i de religions en un fet inevitable i al mateix temps indispensable”.

Com ha pogut elaborar Raimon Panikkar tota la riquesa del seu pensament, que no és convencional? Com ha pogut esdevenir un dels grans pensadors de la nostra època? El català universal, el més conegut? Cert, la seva obra podrà ser més o menys ben compresa, més o menys acceptada. Seguirà, però, essent el representant autoritzat de la convergència entre l’Orient i l‘Occident, un mestre del diàleg intercultural i interreligiós. Fill de pare indi i de mare catalana, posseeix la tradició de l’ Índia i d’Europa. Els seus estudis universitaris li van proporcionar una formació molt extensa. Carrera de ciències, de filosofia i de teologia. Va cursar estudis a Barcelona, a Madrid, a Bonn i a Roma. Va ser professor a Califòrnia durant 20 anys i després va viure un llarg període a l’Índia, on va tenir lloc la gran descoberta de la cultura hindú, que va ser causa de la seva transformació interior. Finalment, sense deixar les seves múltiples activitats i iniciatives tornà a Catalunya.

A Tavertet, visqué una vida retirada i al mateix temps activa, seguint com ell mateix deia l’arquetip universal del monjo. Va publicar un llibre que portava precisament el títol: “El repte de descobrir-se monjo”. Comunicava el seu pensament per mitjà dels seus escrits, de moltes conferències, de moltes iniciatives i també amb contactes personals. Va continuar treballant per poder transmetre el seu pensament a persones de diverses parts del món. La seva volada de pensador era alta, no sempre fàcil de seguir i, com tota expressió humana i espiritual, podia tenir moltes lectures, que més d’una vegada van ser unilaterals.

Una ment i un cor oberts a tothom. Tracte delicat i respectuós. Riquesa de coneixements i gran capacitat creativa. Gràcies, Raimon! Gràcies a aquell Esperit d’amor que t’ha guiat.

Aquí a Montserrat, entorn d’aquest altar, tenim viu el teu record. L’estima envers la teva persona és intensa. Els nostres vincles han durat molts anys. No tornaran pas a la pols. Al contrari. S’enfortiran en la comunió litúrgica de la paraula i del sagrament que ara per la força del Crist – Esperit, uneix la matèria sensible amb el poder diví, el cel i la terra.

Entre la llei i la consciència

Tanco els ulls i veig Raimon Panikkar avançant mentre somriu amb els braços oberts. Només uns quants van entendre els seus llibres, però tothom va entendre el seu somriure seductor.

Perquè Panikkar era l’home que dominava el català, el castellà, el francès, l’italià, l’alemany, l’anglès, l’hindi, més el llatí, el grec clàssic, el sànscrit i l’hebreu. Era l’home dels tres doctorats (Química, Filosofia i Teologia), dels cinc doctorats honoris causa, d’una cinquantena d’alumnes de tot el món que han escrit la seva tesi doctoral sobre l’obra panikkariana, el catedràtic de Benarés, de Harvard i de Santa Barbara. Però Panikkar se sentia incomplet si quedava reduït a la figura d’un dels més importants filòsofs i teòlegs contemporanis. El que Panikkar volia era veure les cares de la gent perquè aspirava a parlar al cor de les persones. Panikkar va ser un actiu practicant del llibre de l’Eclesiàstic: «Sedueix-te a tu mateix, i anima el teu cor, i allunya de tu la tristesa. Que la tristesa n’ha perdut molts, i no fa cap profit». Panikkar s’ha seduït, ens va seduir, i ens va ensenyar a fugir de la por: «La por és la falta de confiança en un mateix», assegurava. El de Panikkar era, però, un somriure exigent. «Si vostè no és feliç, pregunti’s per què», i insistia: «¿Que no ho sap que s’ha de morir? ¿A què ve tanta desesperació?».

El principal clixé de Panikkar el retrata com un pont entre Orient i Occident. Tothom l’ha emmarcat entre dues polaritats: l’est i l’oest, el cristianisme i l’hinduisme, el Tíber o el Ganges, l’Índia o els Estats Units. Però si ens imaginem Orient i Occident com les ribes d’un riu, Panikkar no ha estat el pont, sinó que ha estat el riu que viu amb les aportacions que li arriben des de les dues ribes.

No és Orient per un cantó o Occident per l’altre, sinó Orient i Occident a la vegada. Panikkar, amant de la música clàssica, no suportava gens el soroll ni les presses ni la feina mal feta. Ni la supremacia de la ciència en detriment de l’esperit. Es negava a acceptar que l’home fos només un mico desenvolupat: «Tenim un pensament històric, lineal, racional i científic, mancat del misticisme i el simbolisme orientals. I la realitat és també històrica, però no només».

Però és que, a més a més, la veritable dicotomia en la vida de Panikkar no ha estat entre Orient i Occident, sinó entre Roma i l’Evangeli, o entre la llei i la consciència, en el benentès que el compliment estricte de la llei li va reportar comoditats i seguretats i que el seguiment de la consciència el va excloure del joc del poder. Perquè aquesta és una altra dicotomia desconeguda de Panikkar: poder o autoritat. Panikkar sempre va preferir la segona.

La de Raimon Panikkar és la improbable història d’algú que ha guardat la llibertat de pensar i també la llibertat d’actuar. Panikkar es complau en la paràbola de l’home que escandalitzava tothom treballant en dissabte, i a qui Jesús diu en la traducció grega de la Bíblia: «Feliç tu, home, si saps el que fas, perquè si ho saps, estàs perdonat, i si no ho saps, la mateixa llei que ignores t’ha condemnat».

91 anys han donat per bastir una vida molt plena, també plena de contradiccions i errors que es van fer especialment dolorosos de suportar a la llum de la seva autoexigència durant els últims anys de vida. Raimon Panikkar es va apagar definitivament ahir, cap a les sis de la tarda, en presència de la Carme, la veïna de Tavertet que se n’ocupava sol·lícitament a totes hores ja feia anys.